diumenge, 7 d’agost del 2011

Etapa 4: Filadelfia - Washington

Immersos en l’esperit dels pares de la pàtria, la següent escala natural del viatge és Washington, capital dels EEUU i seu de la Universitat de Georgetown, on Aznar va donar classes als alumnes sobre el terrorisme.



I la veritat és que hi ha poca cosa a explicar. Tot el que surt a les pel·lícules està concentrat en una espai immens, però el pots recórrer a peu: memorials de Washington i Lincoln, Casa Blanca i Capitoli, passant per l’Smithsonian, monuments als soldats caiguts a la 2a Guerra Mundial i al Vietnam, el Tribunal Suprem i un jardí secret on Obama surt cada matí a cantar country amb la minga fora.

A banda d’això, Washington és una ciutat de funcionaris que, com els pertoca, quan acaben la jornada piren cagant llets cap a casa deixant el centre més buit que un plat de bistecs en una convenció de gordos americans.

Vem tenir la sort d’arribar al Capitoli quan queia el Sol i, ja fosc i il·luminat, ens vem trobar un concert de la banda de l’exèrcit de l’aire que estava tocant cançons mítiques de cartoons. Asseguts a les escales de l’edifici, vem viure com evolucionava el repertori des dels Lonely Toons a músiques militars patriòtiques que van emocionar uns veterans asseguts darrera nostre a unes cadires estampades amb la bandera americana.

I després caminar buscant un lloc per sopar pel centre entre edificis oficials tancats i carrers buits per acabar en una cadena de menjar típic de Texas amb un sistema de fer la comanda tan complicat que hauria provocat una embòlia al miméssim Chuck Norris. En compte d’una carta et donaven una mena de cartilla de racionament que havies d’entregar a una espècie de mercat i escollir el teu sopar entre opcions indesxifrables. Un mecanisme absurd ideat segurament per una ment texana privilegiada com George Bush Jr. que em va situar davant d’un cuiner que em relatava plats desconeguts, combinacions rares i normes a seguir. Davant d’això la opció que recomano és dir-li al tio que és lo que ell més li agrada i demanar això. A mi em van caure unes costelles fumades tan tendres que podrien ser de recent nascut banyat amb llet de donzella. I no es descartable parlant Texas.

En resum, una parada obligada però on no val la pena quedar-s’hi gaire temps si no sou senadors d’Iowa o representats del lobby Kids Love Nuclear Energy.

Etapa 3: Filadelfia

Filadelfia és famosa per una campana trencada. És de puta mare. No fan falta Sagrades Famílies, Catedrals romàniques, amfiteatres romans ni tenir una carpa que beu amb porró i es diu Juanita per generar cues de turistes. Amb una campana n’hi ha prou. Nosaltres com que qui més que menys ha anat a algun poble de petit i ha patit el campanar tocant les 10.30h amb una ressaca, ens vem conformar en veure la famosa Liberty Bell per un vidre.

Els americans estan molt orgullosos de Philly –així la coneixen els amics- perquè hi van redactar, discutir i començar a signar la Declaració d’Independència. I ho tenen molt ben muntat perquè no ho van fer tot en un únic lloc sinó que van anar movent el paperot per diferents edificis de la ciutat. D’aquesta manera s’ha creat un tour turístic que t’obliga a visitar la casa on Jefferson la va començar a escriure, la sala del City Hall on la van discutir, la sala on la van aprovar, on la van signar, on els hi va caure cafè, on hi van pintar dibuixets als marges...

I tot aquest circuit d’edificis i cases està considerat pels EEUU com a Parc Nacional. Igual que les Montanyes Rocoses, el Canyó del Colorado o els aiguamolls de Florida. És a dir, un conjunt d’edificis colonials que van trepitjar els pares fundadors equiparats a les meravalles naturals més espectaculars que Déu nostru senyor va donar als estadounidencs. No només això, l'Old City Hall -on es va aprovar la Declaració- està considerat Patrimoni de la Humanitat. Un putu edifici de maó decorat amb mobles de l’IKEA de l’època està a la mateixa llista que les Piramides, l'Acropolis d'Atenes o Sasha Grey. I el millor de tot es que si vols veure l’original de la Declaració has d’anar a... Washington.

En tot cas, d’això els catalans n’hem d’aprendre. Quan tinguem una declaració d’Indepenencia l’hem d’escriure a trocets per diferents indrets del país i començar a organitzar el bus turístic que permetrà visitar-ho tot. Els yankees et deixen visitar-ho gratis, però nosaltres podem cobrar els tiquets i fer alguna pela.

L’altra gran atracció de Filadelfia és atravessar tot el centre per anar a pujar corrent les escales del Museu d’Art de la ciutat i, un cop a dalt -vomitant sang per l’esforç inhumà a més de 40 graus- aixecar els braços i fer saltironets i sentir-te una mica més estúpid. I es que per Philly hi han passat Jefferson, Adams, Franklin, Washington, Dr.J, Iverson i Michael Landon, però el que més mola sempre serà Rocky Balboa.


Etapa 2: Atlantic City - Cape May - Filadelfia. 133 milles.

Després de ser humiliat a un torneig de poker i haver recorregut dues vegades el Boardwalk, queden poques coses per fer a Atlantic City. Si t’han sobrat alguns dollars els pots posar al tanga d’alguna streeper, però mai seguir jugant. Al casino veus gent que porta des de 1987 jugant a la mateixa màquina. És financerament possible tenint en compte que hi ha escurabutxaques d’1 cèntim, que la beguda del casino és gratis i que, de tan en tan, porten pizza pels ludopates. Amb 1000 euros pots estar gairebé 25 dies jugant non stop al ritme de 4 tirades/minut. És massa temptador.


Si deixes lluny el cutrerío encantador d’Atlantic City i la seva flaire de jubilat ludòpata, una bona opció de rehab és anar a passar un dia de platja a Cape May, un lloc preciosament inquietant. Casetes victorianes pintades de colors vius i decorades amb abudants flors. Carrers que de tan perfectes semblen les típiques zones de botigues de Disney World. Una llarga platja amb socorristes musculats disposats a morir per tu i bars amb música en directe tot el dia on blancs de classe mitja-alta desborden felicitat entre margarites de 20$. El típic indret que mereix ser assetjat per un tauró blanc de 8 metres o patir el més terrible psicokiller.

Conscients que per pagar una nit en aquell indret segurament hauríem de prostituir a la única noia del grup i vendre alguns òrgans vitals, decidim agafar el cotxe i anar a dormir a Filadelfia (Pensilvania).