A banda d’això, Washington és una ciutat de funcionaris que, com els pertoca, quan acaben la jornada piren cagant llets cap a casa deixant el centre més buit que un plat de bistecs en una convenció de gordos americans.
Vem tenir la sort d’arribar al Capitoli quan queia el Sol i, ja fosc i il·luminat, ens vem trobar un concert de la banda de l’exèrcit de l’aire que estava tocant cançons mítiques de cartoons. Asseguts a les escales de l’edifici, vem viure com evolucionava el repertori des dels Lonely Toons a músiques militars patriòtiques que van emocionar uns veterans asseguts darrera nostre a unes cadires estampades amb la bandera americana.
I després caminar buscant un lloc per sopar pel centre entre edificis oficials tancats i carrers buits per acabar en una cadena de menjar típic de Texas amb un sistema de fer la comanda tan complicat que hauria provocat una embòlia al miméssim Chuck Norris. En compte d’una carta et donaven una mena de cartilla de racionament que havies d’entregar a una espècie de mercat i escollir el teu sopar entre opcions indesxifrables. Un mecanisme absurd ideat segurament per una ment texana privilegiada com George Bush Jr. que em va situar davant d’un cuiner que em relatava plats desconeguts, combinacions rares i normes a seguir. Davant d’això la opció que recomano és dir-li al tio que és lo que ell més li agrada i demanar això. A mi em van caure unes costelles fumades tan tendres que podrien ser de recent nascut banyat amb llet de donzella. I no es descartable parlant Texas.
En resum, una parada obligada però on no val la pena quedar-s’hi gaire temps si no sou senadors d’Iowa o representats del lobby Kids Love Nuclear Energy.
